Refugiats: Contra la indiferència

Miguel Urbán

A Europa li estan sagnant les fronteres i l'expressió més descarnada d'açò és la crisi humanitària dels refugiats sirians. Encara que puga semblar el contrari, no es tracta aquest d'un fenomen nou sinó d'un estat de coses comuna en un sistema-món que alimenta conflictes geopolítics, desigualtats i èxodes.

Els més de 20.000 migrants morts en els últims 20 anys intentant entrar a Europa en un mar Mediterrani convertit en una gegantesca fossa comuna —una mitjana de dos migrants morts al dia, als quals cal sumar els desapareguts, el nombre dels quals es desconeix— són l'expressió més terrible i dramàtica d'una política migratòria que, com han denunciat incansablement les organitzacions socials, poc o gens té a veure amb el respecte als drets humans. Són les víctimes de la xenofòbia institucional, d'un racisme refinat, anònim, legal, poc visible, però constant. Són les conseqüències més dramàtiques d'una política que ha intentat convertir a Europa en una fortalesa. Un brou de cultiu propici al ressorgiment de les ultradtretes i al encastellament de líders que fan del replegament identitari i de la reificació i repressió dels que arriben el seu principal capital polític.

A pesar que ens enfrontem a un dels moviments migratoris més importants des de la II Guerra Mundial, hem de ser conscients que les nostres xifres d'acolliment són insignificants en relació amb aquelles dels països fronterers amb Síria i l'Iraq. Des del començament del conflicte sirià, Europa ha acollit a uns 300.000 refugiats, un 6% dels més de cinc milions que han fugit del país, mentre que Líban ha acollit a 1,2 milions de refugiats, malgrat comptar amb una població d'amb prou faenes 4,3 milions.

Aquestes dades de la solidaritat de certs països d'Orient Pròxim (que no tots) fan semblar encara més inacceptables les declaracions d'alguns membres del nostre Govern, com Sáenz de Santamaría, qui, fa uns dies, sostenia que la capacitat per a acollir refugiats d'Espanya està “molt saturada”. O les del propi president Rajoy, qui, uns dies després d'afirmar que “una cosa és solidaritat i una altra és solidaritat a canvi de res”, s'esmenava davant la pressió de l'opinió pública declarant que “Espanya no li va a negar el dret a l'asil a ningú (…) Mai ho ha fet”. Fins i tot el ministre de l'Interior, Fernández Díaz, ha seguit utilitzant el tan usat argument que el sistema de quotes de refugiats fomenta l'efecte cridada. El mateix ministre responsable de la normalització de les "devolucions en calent" que l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats ha denunciat com una flagrant violació del dret a l'asil. No sap per ventura que no hi ha major efecte cridada que la misèria i les bombes? La nostra responsabilitat històrica en aquest moment, a més d'oferir refugi i garanties dignes a les poblacions que fugen d'escenaris catastròfics, consisteix a reflexionar i actuar per fi sobre les causes que estan darrere dels moviments migratoris, començant per la revisió i refundació de la política exterior, comercial i de cooperació de la UE, i la de les seues empreses transnacionals, corresponsables de la desesperació que viuen milions de persones en el Sud.

La lenta, tardana i insuficient reacció dels països i institucions de la UE demostra el model fallit de l'Europa-fortalesa. Un model organitzat entorn del rebuig al migrant i no al seu acolliment. A alçar tanques cada vegada més altes, però que segueixen sent saltades, fent condir la confusió en les institucions.

Mentrestant la xarxa de ciutats-refugie, impulsada en l'Estat espanyol per governs locals de candidatures del canvi, és un pas més en aquesta reconstrucció del polític des d'a baix,  del moviment de ciutadans que en els principals països de trànsit i recepció s'han organitzat per a donar acolliment als refugiats. Hem d'aprofitar aquest incipient moviment popular de solidaritat europeu a favor dels migrants/refugiats com a impulsdemocratitzador per a disputar una idea d'Europa que apel·le a la justícia social com a element rector de la seua política interior, exterior i comercial. Que cadascú prenga partit perquè, com deia Gramsci, la indiferència és el pes mort de la història. I avui, més que mai, la indiferència és la forma més descarnada de prendre partit per la fatalitat.

Miguel Urbán és europarlamentari de Podem.

---

 Contra la indiferencia

 Miguel Urbán

A Europa le están sangrando las fronteras y la expresión más descarnada de esto es la crisis humanitaria de los refugiados sirios. Aunque pueda parecer lo contrario, no se trata éste de un fenómeno nuevo sino de un estado de cosas común en un sistema-mundo que alimenta conflictos geopolíticos, desigualdades y éxodos.

Los más de 20.000 migrantes muertos en los últimos 20 años intentando entrar en Europa en un mar Mediterráneo convertido en una gigantesca fosa común —una media de dos migrantes muertos al día, a los que hay que sumar los desaparecidos, cuyo número se desconoce— son la expresión más terrible y dramática de una política migratoria que, como han denunciado incansablemente las organizaciones sociales, poco o nada tiene que ver con el respeto a los derechos humanos. Son las víctimas de la xenofobia institucional, de un racismo de guante blanco, anónimo, legal, poco visible, pero constante. Son las consecuencias más dramáticas de una política que ha intentado convertir a Europa en una fortaleza. Un caldo de cultivo propicio al resurgimiento de las ultraderechas y al encumbramiento de líderes que hacen del repliegue identitario y de la cosificación y represión de los que llegan su principal capital político.

A pesar de que nos enfrentamos a uno de los movimientos migratorios más importantes desde la II Guerra Mundial, hemos de ser conscientes de que nuestras cifras de acogida son insignificantes en relación con aquellas de los países fronterizos con Siria e Irak. Desde el comienzo del conflicto sirio, Europa ha acogido a unos 300.000 refugiados, un 6% de los más de cinco millones que han huido del país, mientras que Líbano ha acogido a 1,2 millones de refugiados, a pesar de contar con una población de apenas 4,3 millones.

Estos datos de la solidaridad de ciertos países de Oriente Próximo (que no todos) hacen parecer aún más inaceptables las declaraciones de algunos miembros de nuestro Gobierno, como Sáenz de Santamaría, quien, hace unos días, sostenía que la capacidad para acoger refugiados de España está “muy saturada”. O las del propio presidente Rajoy, quien, unos días después de afirmar que “una cosa es solidaridad y otra es solidaridad a cambio de nada”, se enmendaba ante la presión de la opinión pública declarando que “España no le va a negar el derecho al asilo a nadie (…) Nunca lo ha hecho”. Incluso el ministro del Interior, Fernández Díaz, ha seguido utilizando el tan manido argumento de que el sistema de cuotas de refugiados fomenta el efecto llamada. El mismo ministro responsable de la normalización de las devoluciones en caliente que la Agencia de Naciones Unidas para los Refugiados ha denunciado como una flagrante violación del derecho al asilo. ¿No sabe acaso que no hay mayor efecto llamada que la miseria y las bombas? Nuestra responsabilidad histórica en este momento, además de ofrecer refugio y garantías dignas a las poblaciones que huyen de escenarios catastróficos, consiste en reflexionar y actuar por fin sobre las causas que están detrás de los movimientos migratorios, comenzando por la revisión y refundación de la política exterior, comercial y de cooperación de la UE, y la de sus empresas transnacionales, corresponsables de la desesperación que viven millones de personas en el Sur.

La lenta, tardía e insuficiente reacción de los países e instituciones de la UE demuestra el modelo fallido de la Europa-fortaleza. Un modelo organizado en torno al rechazo al migrante y no a su acogida. En levantar vallas cada vez más altas, pero que siguen siendo saltadas, haciendo cundir la confusión en las instituciones.

Mientras tanto la red de ciudades-refugio, impulsada en el Estado español por gobiernos locales de candidaturas del cambio, es un paso más en esta reconstrucción de lo político desde abajo, avanzadilla del movimiento de ciudadanos que en los principales países de tránsito y recepción se han organizado para dar acogida a los refugiados. Tenemos que aprovechar este incipiente movimiento popular de solidaridad europeo a favor de los migrantes/refugiados como impulso democratizador para disputar una idea de Europa que apele a la justicia social como elemento rector de su política interior, exterior y comercial. Que cada cual tome partido porque, como decía Gramsci, la indiferencia es el peso muerto de la historia. Y hoy, más que nunca, la indiferencia es la forma más descarnada de tomar partido por la fatalidad.

Miguel Urbán es europarlamentario de Podemos.

Fuente:  http://elpais.com/elpais/2015/09/09/opinion/1441814456_557263.html